7:10h wow que tard! Com que avui ja som a lloc tenim el luxe de llevar-nos un xic més tard. Tot i així ens mobilitzem a veure si podem fer algunes fotos xules.Abans de sortir de la campervan ens adonem que la data dels bitllets del vaixell és incorrecte: amb les presses la senyora del punt d'informació ens va donar els bitllets amb data d'ahir a les nou del matí, això que eren les cinc de la tarda!
Per tant, a les 8h anem directament cap al moll a veure si ens ho poden arreglar. Per sort no hi ha cap problema i a les 8:50h pugem al vaixell. Ostres quina decepció! Ens esperàvem un vaixell més petit que es pogués apropar a les cascades, bé que hi farem... esperem que el MilfordSound valgui la pena.
Amb el preu del bitllet (70 $NZ) hi ha l’esmorzar inclòs. Nosaltres ja hem esmorzat així que prenem un suc de taronja i pugem a la coberta de dalt a agafar lloc, però sorprenentment quan el vaixell salpa no puja quasi ningú a dalt. Tots es queden menjant a l’interior! Eing? No entenem res!
Des de dalt de tot les vistes no són gaire bones i descobrim que a la coberta del primer pis aquestes són molt millors. Així doncs, baixem i fem gran part dels 15 km del fior pràcticament sols. Arribem al final sense veure cap de les bèsties marines que ens han comentat, però al fer mitja volta ens apropem a unes roques on hi ha una colònia de foques. Aquest cop només n’hi ha una desena i amb el vaixell gran no ens hi apropem gaire.
La
següent parada és a una impressionant casada, on l’enorme vaixell s’apropa tant
que en Josep queda ben xop! Increïble!
El vaixell comença el camí de retorn al moll, quan de sobte veiem un moviment estrany a l’aigua... un dofí!!! Allà davant mateix, semblava com si l’atropelléssim, però no, ans al contrari, el dofí es va posar a jugar amb l’estela del vaixell. De seguida van venir un munt més, en varem contar fins a una desena. A la guixeta ens van dir que era habitual veure dofins, però la tripulació quasi al complet va sortir a admirar-los. Potser no són tant fàcils de veure...
Un cop a terra, agafem de nou la furgo i posem rumb a Invercargill,
tot passant novament per la meravellosa MilfordRoad.
Després
de conduir unes 3h arribem a Invercargill. Ostres! Això sembla
el far west! La ciutat no té res
d’especial, així que aprofitem per fer benzina, comprar provisions i quasi sense
aturar-nos anem cap als Catlins.
La
primera parada de la tarda va ser al WaipapaPoint, on hi ha un far del 1884 que es va conduir a ran de la primera gran
tragèdia marítima a Nova Zelanda: 131 civils morts degut a l’enfonsament
d’un vaixell.
D’allà anem a Slope Point, on després de conduir 13 km per una carretera de grava i de caminar 15 minuts per un camp privat arribem a un senyal que ens indica que estem al punt més al sud de la illa sud i que només falten 4803 km fins al pol sud! És a dir, més al cul del món del que hem estat mai!!!
L’últim
punt de la ruta d’avui serà CurioBay, on ens han comentat que es poden veure els estranys pingüins d’ulls
grocs. Al arribar al pàrking flipem! Hi ha dues furgonetes més amb la senyera!
Baixem les escales fins a la platja i saludem dient:
“Bona
tarda!”
Cinc
persones es giren i ens miren amb cara de sorpresa. En total ens hem reunit set
catalans als Catlins, que rebategem com Els
Catalins. Ens expliquen que ja han vist dos o tres pingüins, però que és cap a la posta de sol quan tornen a terra ferma. Aprofitem
l’hora d’espera que tenim fins que els pingüins tornin per intercanviar
experiències, i acabem decidint que ens desviarem de nou cap a l’interior de la
illa per poder veure el Mt. Cook i el LakeTekapo.
Fem
una foto de germanor, ens desitgem Bon Nadal i ens acomiadem.
Avui
ha estat un dia ben complet!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada